Pocs sistemes operatius han influït tant en el que va venir després com Multics i, alhora, pocs el coneixen fora de l’ofici. El seu nom amb prou feines apareix als manuals moderns, però sense ell segurament no hi hauria Unix, ni Linux, ni la major part dels sistemes que fas servir cada dia. Multics va ser, sense exagerar, l’avi de tota una nissaga informàtica.
Un projecte massa ambiciós per a la seva època
Multics va néixer el 1964 d’una col·laboració a tres bandes: el MIT (a través del cèlebre Project MAC, dirigit per Fernando Corbató), General Electric i els Bell Labs. El nom és un acrònim de Multiplexed Information and Computing Service, i deixa clara la intenció: oferir computació com un servei públic, a l’abast de molts usuaris alhora, igual que l’electricitat o l’aigua.
La proposta de General Electric va sortir escollida el maig de 1964, per a sorpresa i disgust d’IBM, i el contracte es va signar aquell mateix agost. Volien un sistema de temps compartit que servís centenars d’usuaris simultanis des de terminals remots. Avui sona normal, però llavors gairebé tots els ordinadors despatxaven les tasques d’una en una.
Les màquines que van donar vida a Multics
El primer maquinari de Multics va ser el GE-645, una variant especial de la sèrie GE-600 amb suport per a memòria virtual segmentada i paginada. El primer sistema va arribar al MIT el gener de 1967 i l’octubre de 1969 es va obrir a l’ús general dins de l’institut.
El problema va ser que el GE-645 no tenia suport per maquinari d’algunes de les idees més avançades de Multics, com els anells de protecció. Es van haver d’emular per programari, i això costava rendiment. La cosa va canviar molt amb el Honeywell 6180, disponible des de 1973, la primera màquina amb potència i maquinari a l’altura de Multics, anells de seguretat natius inclosos. Honeywell havia absorbit el negoci informàtic de General Electric, i el desenvolupament actiu del sistema va continuar fins al 1985.
Idees que es van avançar dècades
El més sorprenent de Multics és quantes coses que avui donem per fetes hi van néixer o s’hi van popularitzar: un sistema de fitxers jeràrquic amb arbres de directoris, la memòria virtual amb emmagatzematge d’un sol nivell, l’enllaçat dinàmic, la seguretat mitjançant anells de protecció i la possibilitat de reconfigurar el sistema en calent, sense apagar-lo.
A més, va ser un dels primers sistemes operatius escrits en un llenguatge d’alt nivell, PL/I, en lloc d’assemblador. Aquesta aposta per la portabilitat i per un codi llegible apuntava de ple cap al que Unix faria després amb C. Qui avui treballa amb sistemes com Linux, FreeBSD o Solaris fa servir, sense saber-ho, idees que Multics va ajudar a definir.
El naixement d’Unix
Aquí comença la part més famosa de la història. Bell Labs va abandonar el projecte el 1969 en veure que Multics no lliuraria un sistema funcional a curt termini: massa gran, massa complex, massa car. Però alguns dels enginyers que hi havien treballat, entre ells Ken Thompson i Dennis Ritchie, no ho van oblidar.
Frustrats però plens d’idees, es van posar a crear un sistema molt més petit i senzill que corregís el que veien com els excessos de Multics. En va sortir Unix, el nom del qual era de fet una pulla a Multics. La influència es nota fins i tot en el vocabulari: molts noms d’ordres i la mateixa estructura de l’arbre de directoris beuen directament d’aquella experiència. D’Unix en baixarien després macOS, els sistemes BSD i, per una via diferent però paral·lela, Linux.
Curiositats que pocs coneixen
Multics presumeix de diversos rècords. El 1985 va ser el primer sistema operatiu certificat amb nivell B2 de seguretat segons els criteris TCSEC del National Computer Security Center, una divisió de la NSA. Per al seu temps, un dels sistemes més segurs del món.
La seva longevitat també crida l’atenció: la darrera instal·lació coneguda funcionant sobre maquinari Honeywell es va apagar el 30 d’octubre de l’any 2000, al Departament de Defensa Nacional del Canadà, a Halifax. I aquí no es va tancar del tot la història: el 2006 l’empresa Bull va alliberar el codi font de diverses versions MR (de la MR10.2 a la MR12.5), i això permet que avui els aficionats l’estudiïn i l’executin en emuladors. L’avi d’Unix continua, a la seva manera, ben viu.