El 24 de gener de 1984 va aparèixer el primer Macintosh, i portava una cosa que gairebé ningú tenia damunt la taula: un sistema operatiu que manejaves del tot amb el ratolí, amb finestres que se superposaven, icones i una paperera. Durant anys aquell programari es va dir simplement “System Software”. És el que avui anomenem el Mac OS clàssic, la família de sistemes que Apple va mantenir del 1984 al 2001 i que va acabar amb el Mac OS 9.
Els orígens: Apple, Lisa i la interfície gràfica
El System 1 no va sortir del no-res. Bona part de les seves idees venien de l’Apple Lisa, l’ordinador que Apple havia llançat el 1983 amb una interfície gràfica pionera, que al seu torn bevia de les recerques del centre Xerox PARC. El Macintosh va agafar aquell concepte, el va abaratir i el va posar a l’abast de molta gent.
Aquell primer sistema ja portava el Finder, la barra de menú superior, les dreceres de teclat, el porta-retalls i la paperera. Sorprèn veure quants d’aquells elements segueixen vius al macOS modern més de quaranta anys després.
Del System 1 al System 6: una sola tasca cada cop
Les primeres versions tenien una pega important: executaven una sola aplicació alhora. Amb el Macintosh 512K va arribar el Switcher, una extensió que mantenia diversos programes carregats a la memòria, encara que no els podies veure tots alhora.
El salt de debò va arribar amb System 5 i el seu MultiFinder, una extensió de multitasca cooperativa que per fi deixava veure les finestres de diversos programes superposades sobre l’escriptori. System 6, de 1988, va assentar aquella etapa i durant anys va ser la versió estable de referència per a molta gent.
Hi ha un detall tècnic que convé aclarir: el Mac OS clàssic mai no va tenir multitasca preventiva real. La cooperativa depenia que cada programa “cedís” el torn; si una aplicació es penjava, podia endur-se per davant tot el sistema. Aquesta pega no es va resoldre fins al Mac OS X, ja amb un nucli de tipus Unix, molt diferent de sistemes com NeXTSTEP, que va ser justament la base sobre la qual Apple va construir el seu futur.
System 7: el gran salt de 1991
System 7 es va llançar el 13 de maig de 1991 i va ser segurament la revisió més important de tota l’era clàssica. Va integrar MultiFinder directament al sistema, va afegir adreçament de 32 bits, memòria virtual, àlies de fitxers, compartició de fitxers en xarxa i molt més color a la interfície.
També va reinventar la paperera. A partir de System 7 va passar a ser una carpeta oculta especial, així que els fitxers s’hi quedaven entre reinicis fins que triaves “Buida la paperera”. Abans s’esborraven en apagar l’equip.
Mac OS 8 i 9: el tancament d’una era
El 1997, amb la versió 8, Apple va treure la paraula “System” del nom. Mac OS 8.1 va portar el sistema de fitxers HFS+, que aguantaria dècades en ús. Mac OS 8.5 va canviar bona part de l’antic codi per a processadors 68k per codi natiu PowerPC, i va guanyar velocitat i estabilitat.
El final va arribar amb Mac OS 9, llançat el 23 d’octubre de 1999. Va incorporar funcions que apuntaven al futur: comptes de diversos usuaris, l’anell de claus de contrasenyes, Software Update, compartició de fitxers i impressores, gravació de CD (a la 9.1) i suport de volums Unix. La darrera actualització, la 9.2.2, va arribar el 5 de desembre de 2001 i va tancar 17 anys d’història.
Curiositats del Mac clàssic
Darrere d’aquells píxels en blanc i negre hi va haver molt enginy. La dissenyadora Susan Kare va crear la personalitat visual del Mac: el “Happy Mac” somrient que apareixia en arrencar bé, el rellotge de polsera quan el sistema estava ocupat i la cèlebre bomba amb la metxa encesa que avisava d’un error greu.
La paperera del System 1 era tot just una icona de 32x32 píxels en blanc i negre, i ni tan sols s’“inflava” quan hi posaves alguna cosa a dins: aquella animació no va arribar fins a System 4, el 1987. Detalls petits que mostren l’afecte que va posar Apple a fer que un ordinador resultés proper i humà.
Davant de rivals de l’època com OS/2 o els sistemes de MS-DOS i Windows, el Mac clàssic va apostar des del primer dia per una experiència gràfica coherent. Aquesta filosofia és l’herència directa que avui reconeixem en qualsevol Mac.