Pocs sistemes operatius han rebut tants elogis de la crítica i tants cops del mercat alhora com webOS. Va néixer dins d’una Palm que amb prou feines s’aguantava i va portar idees d’interfície tan bones que, més de deu anys després, encara les veiem als mòbils que duem a la butxaca. Aquesta és la història d’un programari que va perdre la batalla comercial i tot i així es va guanyar un lloc a la memòria de tothom qui el va fer servir.
L’últim cartutx de Palm
A finals dels 2000 Palm era una ombra del que havia estat. El seu veterà Palm OS s’havia quedat molt enrere davant l’iPhone d’Apple i un Android que començava a enlairar-se. Calia alguna cosa radicalment nova, i la companyia la va presentar al CES del gener de 2009: Palm webOS.
El nom tenia la seva raó de ser. webOS corria sobre un nucli Linux (en concret un kernel 2.6.24 apedaçat a les primeres versions), però la seva capa d’aplicacions s’apuntalava en tecnologies web de tota la vida: HTML, CSS i JavaScript. La gràcia era que qualsevol desenvolupador web podia fer aplicacions sense haver d’aprendre cap llenguatge propietari. El primer aparell a dur-lo va ser el Palm Pre, que Sprint va llançar el juny de 2009 amb tot just 18 aplicacions disponibles.
Les “cards”: multitasca feta intuïció
La gran estrella de webOS van ser les cards (targetes). Cada aplicació oberta apareixia com una targeta que podies lliscar de costat per canviar de tasca o llançar cap amunt per tancar-la. Multitasca de debò, fluida i fàcil d’entendre d’un cop d’ull, en una època en què l’iPhone encara tancava l’aplicació anterior quan n’obries una altra.
Aquell sistema de gestos sobre la pantalla tàctil funcionava tan bé que els seus ecos es reconeixen avui al commutador d’aplicacions d’iOS i Android. webOS va deixar clar que la multitasca no havia de ser un menú tècnic: podia ser una baralla de cartes que mous amb el dit.
Synergy: totes les teves dades en un sol lloc
L’altra joia va ser Synergy, un motor que ajuntava sense que tu hi fessis res la informació de diverses fonts. Els teus contactes de Google, Facebook i Exchange es fonien en una sola agenda, els calendaris es combinaven i les converses de diferents serveis de missatgeria sortien unificades. El 2009 això semblava gairebé màgia i avançava aquella idea de comptes connectats que avui ens sembla de lo més normal.
Versions clau
El recorregut de versions va ser curt però intens. webOS 1.0 va assentar les bases amb les cards i Synergy. webOS 2.0, el 2010, va afinar la multitasca amb els stacks: piles de targetes relacionades que s’agrupaven per tenir l’escriptori més endreçat. Amb HP ja a dins, webOS 3.0 va debutar el juliol de 2011 a la tauleta HP TouchPad, adaptant la interfície a pantalles grans.
De Palm a HP, i el desastre del TouchPad
L’abril de 2010 HP va comprar Palm per uns 1.200 milions de dòlars, i va assenyalar webOS com el gran motiu de l’operació. Les expectatives eren enormes: HP parlava de portar webOS a portàtils, impressores i qualsevol mena d’aparell.
El que va passar després va ser brutal. La HP TouchPad va sortir el juliol de 2011 i tot just set setmanes més tard HP va anunciar que deixava el negoci de dispositius webOS. Les tauletes es van liquidar a 99 dòlars i van volar en qüestió d’hores, en una de les paradoxes més recordades del sector: la gent volia el maquinari només quan era gairebé un regal. Més endavant HP va alliberar el codi com a Open webOS i el 2014 va vendre les patents a Qualcomm.
Un renaixement a la teva sala d’estar
La història podria haver acabat aquí, però li quedava un tercer acte que ningú esperava. El febrer de 2013 HP va vendre webOS a LG Electronics per fer-lo servir als seus televisors intel·ligents, en substitució de la plataforma NetCast. Contra tot pronòstic, va sortir rodó: avui webOS és un dels sistemes per a Smart TV més estesos del món, i LG l’ha portat també a neveres, projectors i altres electrodomèstics. Aquell programari pensat per cabre en un mòbil de butxaca va acabar regnant a la pantalla de la sala d’estar.
Una herència que segueix viva
webOS pertany a aquella família de sistemes brillants als quals el mercat va girar l’esquena, al costat de clàssics com BeOS i el seu hereu Haiku, NeXTSTEP o AmigaOS. Igual que ells, va demostrar que una bona idea d’interfície no garanteix l’èxit comercial. La seva base Linux l’emparenta amb tot el món del kernel Linux, i la seva aposta per les aplicacions web es va avançar a tendències que arribarien anys després. webOS va perdre la guerra dels smartphones, però va guanyar la batalla de les bones idees.