Instal·lar Linux ara es redueix a descarregar una ISO i arrencar un USB. A principis dels noranta la cosa era ben diferent: muntar un sistema complet a partir del nucli Linux i les eines GNU era una aventura per als més pacients. D’aquí va sortir SLS, Softlanding Linux System, considerada la primera distribució Linux veritablement completa de la història. Aquesta és la seva història.
Què va ser SLS i per què importa
Quan Linus Torvalds va alliberar el primer Linux el 1991, el que entregava era el kernel: el cor del sistema, però no res que poguessis fer servir tal qual. Hi faltava tota la resta. El shell, els compiladors, les utilitats, el sistema de finestres. I recopilar i compilar aquell programari a mà era una barrera enorme.
SLS ho va resoldre. Va ser la primera distribució que oferia un conjunt integral: el kernel Linux, les eines GNU, una pila de xarxa TCP/IP i, el més remarcable per a l’època, una implementació del X Window System. En lloc de barallar-te amb desenes de paquets solts, instal·laves un sistema gràfic funcional d’una sola tacada. Aquesta idea d’empaquetar tot el necessari en un producte coherent és just el que avui entenem per “distribució”.
Orígens: Peter MacDonald i l’“aterratge suau”
Darrere de SLS hi havia Peter MacDonald, que va publicar la primera versió el maig de 1992. Ni gran empresa ni equip nombrós: era, sobretot, un projecte d’una sola persona nascut de l’entusiasme per aquell Linux incipient.
El nom ho deia tot. “Softlanding” significa aterratge suau, i l’eslògan de la distribució era tan enginyós com revelador: “Gentle touchdowns for DOS bailouts” (alguna cosa com “aterratges suaus per a qui salta de DOS”). Anava dirigida a qui volia fugir de MS-DOS i altres sistemes de l’època sense estavellar-se contra la complexitat de muntar Unix des de zero. SLS prometia aquell aterratge amable al món Linux.
Com s’instal·lava: l’era dels disquets
Res d’ISOs ni USB. SLS es distribuïa sobretot en disquets, organitzats en sèries modulars amb una nomenclatura que molts veterans recorden amb afecte: el conjunt a (a1–a4) contenia el sistema base, la sèrie b els extres, la c els compiladors i la x (x1 a x10) tot el X Window System. També el trobaves en cinta o CD-ROM.
El sistema reunia al voltant de 500 utilitats precompilades per a processament de text, compressió, xarxes i desenvolupament de programes, amb suport per a maquinari tan cobejat aleshores com discos SCSI, lectors de CD-ROM i accés a fitxers DOS. Per al 1992 era un arsenal dels que impressionaven.
Versions clau
SLS va avançar a bon ritme durant els seus pocs anys de vida:
- 1.00 — 12 d’agost de 1992: la primera versió numerada formalment.
- 1.01 — 18 d’abril de 1993.
- 1.03 — 5 d’agost de 1993.
- 1.05 — 5 d’abril de 1994.
- 1.06 — finals de 1994, la darrera versió publicada.
Va tocar sostre a principis i mitjans de 1993, quan SLS era, sense més, la distribució Linux més utilitzada del planeta. Corria sobre l’arquitectura i386 (Intel x86), la dominant als PC d’aquells anys.
La curiositat: com SLS va donar a llum Slackware i Debian
Aquí ve el més fascinant. Tot i el seu èxit, SLS tenia fama de força inestable i plena d’errors. I aquella frustració va acabar engendrant ni més ni menys que dues de les distribucions més influents de la història.
D’una banda, Patrick Volkerding es va posar a netejar i corregir SLS per al seu propi ús. Aquell “SLS depurat” va anar creixent fins a convertir-se en Slackware, la distribució més antiga que segueix en desenvolupament actiu a dia d’avui.
De l’altra, Ian Murdock es va atipar tant dels problemes de SLS que va decidir crear des de zero una distribució feta amb cura i amb un procés d’empaquetament seriós. Així va néixer Debian a finals de 1993, base directa d’Ubuntu i de bona part del Linux que fem servir avui.
Hi ha una altra curiositat tècnica: l’ecosistema Linux estava migrant de l’antic format binari a un de nou, i la mala gestió d’aquella transició va agreujar la fama de SLS, empenyent encara més els usuaris cap a les alternatives que anaven sorgint.
El llegat d’una pionera
SLS amb prou feines va passar del 1994. Slackware i Yggdrasil la van deixar enrere de seguida, i el seu nom va quedar gairebé oblidat fora dels cercles històrics. Però la petjada que va deixar és enorme: va inventar el concepte de distribució Linux integral amb entorn gràfic inclòs, i els seus defectes van provocar, per pura reacció, el naixement de dos gegants. Cada vegada que instal·les Debian, Ubuntu o Slackware, estàs tocant, de manera indirecta, el llegat d’aquell “aterratge suau” del 1992.