Quan IBM va presentar l’IBM PC 5150 l’agost de 1981, li calia un sistema operatiu que el fes funcionar. La resposta va ser PC DOS 1.0, una peça de programari que acabaria marcant el rumb de la informàtica personal durant més d’una dècada. Avui sovint es confon amb MS-DOS, però PC DOS va tenir vida pròpia i, fixa’t, va sobreviure més anys que la versió de Microsoft.
Els orígens: un acord històric amb Microsoft
IBM no va escriure DOS des de zero. Buscava un sistema operatiu per al seu nou ordinador i va acabar llicenciant la feina d’una empresa petita anomenada Microsoft. Aquesta, al seu torn, havia comprat 86-DOS (també conegut com a QDOS, “Quick and Dirty Operating System”) a Seattle Computer Products, obra de Tim Paterson.
Microsoft va llicenciar MS-DOS 1.10/1.14 a IBM, que l’agost de 1981 el va oferir com a PC DOS 1.0, una de les tres opcions de sistema operatiu per a l’IBM 5150. Així va néixer una de les relacions comercials més influents de la història tecnològica. Durant anys, PC DOS i MS-DOS van ser pràcticament el mateix producte amb dues marques diferents.
L’Acord de Desenvolupament Conjunt
A partir de 1985, IBM i Microsoft van signar un Acord de Desenvolupament Conjunt (Joint Development Agreement). Cada empresa lliurava a l’altra una versió completa del sistema. La major part del temps les versions de marca eren idèntiques, tot i que de tant en tant cada companyia hi posava els seus propis retocs.
En aquests anys van aparèixer les versions que van definir l’era DOS: la 2.0 amb suport de subdirectoris i discos durs, la 3.0 i la influent 5.0, que va millorar força la gestió de memòria. PC DOS competia i convivia amb alternatives com DR-DOS de Digital Research, que sovint va oferir funcions avançades abans que el duet IBM-Microsoft.
La ruptura: PC DOS segueix el seu propi camí
L’idil·li es va acabar a començaments dels noranta. Les tensions entre les dues empreses, agreujades pel fracàs comercial d’OS/2, van portar a una separació definitiva. Amb PC DOS 5.00.1 l’acord va començar a desfer-se, i IBM va entrar pel seu compte al mercat minorista de DOS.
El març de 1993 Microsoft va llançar MS-DOS 6, i el juny IBM va respondre amb PC DOS 6.1, desenvolupada de manera independent. A partir d’aquí els camins van divergir del tot: IBM va publicar IBM DOS 5.00.1, 5.02, 6.00 i després PC DOS 6.1, 6.3, 7, 2000 i 7.1, cadascuna amb les seves pròpies utilitats i decisions tècniques.
PC DOS 7: el salt tècnic de 1995
PC DOS 7 va arribar l’abril de 1995 i va ser una de les fites més interessants de la família. IBM va incorporar el llenguatge de programació REXX, que permetia escriure scripts portables a altres sistemes com OS/2 Warp. Tota una raresa per a un DOS de l’època.
Altres novetats que val la pena recordar:
- XDF (Extended Density Format), un format de disquet que ampliava un disc estàndard d’1,44 MB fins a 1,86 MB.
- La substitució de la compressió SuperStor pel conegut Stacker de Stac Electronics.
- L’ordre DYNALOAD, que carregava controladors de dispositiu sense tocar el CONFIG.SYS ni reiniciar.
- Una calculadora algebraica des de la línia d’ordres i molts ajustos per reduir el consum de memòria.
PC DOS 7 va ser l’últim gran desenvolupament abans que l’equip es traslladés a Austin.
PC DOS 2000 i el final d’una era
L’última versió minorista va ser PC DOS 2000, identificada internament com a PC DOS 7 revisió 1. El nom delata la seva missió: garantir la conformitat amb el canvi de mil·lenni, el famós “efecte 2000” o Y2K. Va sortir el 1998 amb les correccions necessàries per gestionar dates més enllà de l’any 2000 i una mica més de suport d’idiomes. Després IBM va publicar una versió OEM, PC DOS 7.1, amb suport per a particions grans i sistemes de fitxers FAT32.
Té la seva gràcia: mentre Microsoft havia integrat MS-DOS dins de Windows i gairebé l’havia abandonat com a producte independent, IBM va mantenir PC DOS viu durant més temps. El seu llegat encara hi és, en projectes lliures com FreeDOS, que recull el testimoni d’aquella era per al maquinari modern i els emuladors.