Quan instal·les Linux, en algun punt de l’assistent salta una pregunta que gairebé ningú no llegeix amb atenció: quin sistema de fitxers vols fer servir? Darrere d’aquesta decisió hi ha dècades d’enginyeria i un debat tècnic que continua ben viu. ext4, Btrfs i ZFS són tres maneres molt diferents de desar i protegir les teves dades. Mirem què té d’especial cadascun i quin et convé.
Què és un sistema de fitxers i per què importa
Un sistema de fitxers és l’estructura que converteix els bytes solts del teu disc en alguna cosa amb sentit: carpetes, permisos, dates, noms. Els sistemes moderns, però, fan força més que ordenar fitxers. S’asseguren que, si marxa la llum a mitja escriptura, el sistema no quedi corrupte. Detecten errors silenciosos del maquinari. I alguns et deixen viatjar enrere en el temps amb instantànies del disc sencer.
Triar bé afecta el rendiment, la seguretat de les teves dades i les funcions que tindràs a mà. No és el mateix un portàtil d’escriptori que un servidor amb dotze discos en RAID.
ext4: el veterà fiable
ext4 fa anys que és el sistema de fitxers per defecte en bona part del món Linux, i la raó és senzilla: funciona i prou. Es va declarar estable al nucli 2.6.28, llançat el 25 de desembre de 2008, com a evolució d’ext3 i ext2.
La seva gran virtut és ser avorrit, en el millor sentit. És madur, ràpid, predictible i l’han rebentat en milions de màquines. El journaling el fa sobreviure als talls de corrent, admet volums i fitxers enormes, i gairebé qualsevol eina de recuperació el sap llegir. Si instal·les Ubuntu o Debian i no toques res, és molt probable que acabis sobre ext4.
On és el límit? No ofereix instantànies natives, ni checksums de dades, ni gestió de volums integrada. A molta gent això li és igual. A d’altres, aquestes peces que falten són justament el que necessiten.
Btrfs: copy-on-write i instantànies per a tothom
Btrfs (es pronuncia «butter FS» o «better FS») va néixer per ficar dins del nucli de Linux les funcions modernes que ext4 no té, i tot amb una llicència compatible. El seu truc central és el copy-on-write: quan canvies un fitxer, el bloc original es queda on és; les dades noves van a un altre lloc i s’actualitza la referència. Això fa que les instantànies surtin gairebé gratis i a l’instant.
Amb Btrfs pots crear subvolums, fer una instantània del sistema abans d’una actualització i desfer-la en segons si alguna cosa es trenca. També calcula checksums de dades i metadades per enxampar la corrupció silenciosa, i porta la seva pròpia gestió de RAID i compressió transparent.
El senyal més clar de la seva maduresa és que distribucions de primera línia el van posar per defecte. Fedora el va deixar com a sistema per defecte a l’escriptori a partir de Fedora 33, el 2020, i openSUSE el fa servir per defecte des de fa anys, traient-ne profit de les instantànies amb eines com Snapper. Viu dins del mateix arbre del nucli, a fs/btrfs/, així que rep el mateix manteniment i cicle de versions que tota la resta.
ZFS: el tanc que va venir de Solaris
ZFS juga en una altra lliga. Va néixer a Sun Microsystems per a Solaris i fica sistema de fitxers i gestor de volums en una sola peça. La seva fama de robust és llegendària: checksums d’extrem a extrem, autoreparació de dades quan hi ha redundància, el seu propi RAID-Z, instantànies, clons, compressió i deduplicació. Per a emmagatzematge seriós i servidors de dades, molta gent no fa servir res més. El seu hereu obert, OpenZFS, manté viu el projecte a Linux, BSD i macOS.
I aquí hi ha el famós però. ZFS es distribueix sota llicència CDDL, que es considera incompatible amb la GPL del nucli de Linux. Per això no es pot integrar al nucli oficial i va pel seu compte com a mòdul extern (out-of-tree). A BSD la cosa canvia: FreeBSD integra OpenZFS de manera nativa i de primera classe, i és un dels seus grans ganxos.
XFS i la pregunta de quin triar
La cosa no acaba en aquests tres. XFS, un altre veterà pensat per a l’alt rendiment amb fitxers grans, és el sistema per defecte a RHEL i els seus derivats com AlmaLinux i Rocky Linux, molt estimat en càrregues de servidor.
Quin tries, doncs? Si vols estabilitat provada i no et calen funcions avançades, ext4 continua sent una aposta excel·lent. Si t’atrau fer una instantània abans de cada actualització i desfer-la sense drames, Btrfs és el natural a l’escriptori. I si portes un servidor d’emmagatzematge on la integritat de cada bit és sagrada, ZFS sobre FreeBSD o com a mòdul a Linux és difícil de batre. El bo és que a Linux gairebé no hi ha manera d’equivocar-se: tots tres són sòlids i la tria depèn més del que necessites que de la moda de torn.