Uns sistemes operatius moren i s’obliden. D’altres es neguen a desaparèixer per molt que el mercat els enterri. BeOS és dels segons. Comercialment va ser un fracàs: la seva empresa es va vendre per uns pocs milions i el seu escriptori no va arribar mai a les llars de manera massiva. Però més de dues dècades després de la seva última versió oficial, encara pots descarregar un sistema que arrenca igual, executa els seus programes i conserva la seva filosofia. Va de com una idea avançada al seu temps va sobreviure a la mateixa companyia que la va crear.
Be Inc.: l’aposta d’un exdirectiu d’Apple
BeOS no va néixer en un garatge qualsevol. El va impulsar Jean-Louis Gassée, un antic directiu d’Apple que el 1990 va fundar Be Inc. al costat de Steve Sakoman després de marxar de Cupertino. La idea era ambiciosa: aixecar des de zero un sistema operatiu modern, sense l’herència ni les cadenes del programari dels anys vuitanta. Per ensenyar-lo, Be també va dissenyar el seu propi maquinari, el BeBox, una màquina amb dos processadors que va arribar al mercat el 1995.
Per a l’època era un plantejament radical. Mentre els sistemes dominants arrossegaven arquitectures pensades per a una sola tasca, BeOS volia fer diverses coses alhora sense despentinar-se. No retocava res existent. Partia d’un full en blanc.
Un sistema construït per al multimèdia
El que feia especial el BeOS no era el seu aspecte, sinó les seves entranyes. El sistema portava multifil a totes les capes, des del nucli fins a la interfície gràfica, i suport natiu per a multiprocessador (SMP). A la pràctica, això et deixava reproduir diversos vídeos, editar àudio i moure finestres alhora sense que el sistema s’ofegués, una cosa que als anys noranta semblava gairebé màgia.
A aquesta base s’hi sumava un sistema de fitxers molt particular, BFS, amb journaling i la capacitat de tractar les metadades com una base de dades: cercaves fitxers pels seus atributs com qui llança una consulta. Per això molts el recorden com “el sistema operatiu multimèdia” per excel·lència. Allà on altres sistemes, inclosos els basats en el kernel Linux, trigarien anys a polir el rendiment audiovisual, BeOS ja ho duia resolt de fàbrica.
La gran ironia: Apple va triar NeXT
Aquí arriba el moment que converteix BeOS en llegenda. A mitjans dels noranta, Apple travessava una crisi profunda i buscava a la desesperada un sistema operatiu modern que substituís el seu antiquat Mac OS clàssic. Sobre la taula hi havia dos candidats: BeOS i NeXTSTEP, el sistema de l’empresa de Steve Jobs.
Apple va acabar triant NeXT a finals del 1996. Hi van pesar el poder de convicció de Jobs i el fet que BeOS encara estava incomplet: li faltaven funcions tan bàsiques com la impressió. Aquella decisió va canviar la història de la informàtica. Si vols saber on va portar aquell camí, ho expliquem amb detall a l’article sobre com NeXTSTEP es va convertir en macOS: aquell llinatge desemboca en el macOS actual i comparteix arrels UNIX amb sistemes com FreeBSD. BeOS, en canvi, es va quedar sense la seva gran oportunitat.
El final comercial i el rescat de Palm
Sense el suport d’Apple, Be va intentar reinventar-se orientant BeOS cap als anomenats “Internet appliances”, però el negoci no va arrencar. El 2001, la companyia Palm Inc. va comprar els actius de Be per uns 11 milions de dòlars. A Palm li interessaven sobretot el talent d’enginyeria i la propietat intel·lectual, no continuar amb l’escriptori. Com a producte comercial, BeOS havia mort.
Hauria pogut ser el final. El curiós és que va ser just el principi de la seva segona vida.
Haiku: recrear BeOS des de zero i en llibertat
Aquell mateix any 2001, un grup d’entusiastes que no volia veure morir el seu sistema preferit va llançar OpenBeOS, un projecte de programari lliure amb un objectiu gairebé quixotesc: recrear BeOS des de zero, sense tocar el seu codi original, però mantenint la compatibilitat binària amb les aplicacions de BeOS R5. El 2004 el projecte va passar a dir-se Haiku per esquivar problemes de marca amb Palm, i amb aquest nom el coneixem avui.
El camí va ser llarg. La primera versió alfa va arribar el 2009, i va caldre esperar fins al 2018 per veure la primera beta. No és la velocitat dels grans projectes amb empresa al darrere, però Haiku mai va voler competir en rapidesa: volia no trair l’esperit del que recreava. Per a qui ve del món de les distribucions, convé aclarir-ho: Haiku no està basat en Linux ni en BSD, com sí que ho estan Ubuntu, Debian o Arch. És un sistema independent, amb el seu propi nucli, que reconstrueix l’ànima de BeOS peça a peça.
Una comunitat fidel i un futur obert
Haiku continua ben viu. La seva branca actual, R1 Beta 5, va sortir el setembre del 2024 i va dur millores de pes: una pila de xarxa reescrita molt més ràpida, més compatibilitat POSIX, suport VPN i centenars d’errors corregits. Conserva l’escriptori de BeOS, el sistema BFS, el gestor de fitxers Tracker i el seu cercador per atributs, a més de portar aplicacions modernes com el GIMP o l’Inkscape. Hi ha versions per a processadors de 32 i 64 bits, i feina activa en arquitectures com ARM i RISC-V.
Qui el prova descobreix quelcom difícil d’explicar: una sensació de coherència i lleugeresa que pocs sistemes actuals transmeten. No busca destronar ningú. La seva comunitat, petita però increïblement fidel, manté viva una idea que el mercat va donar per enterrada fa molt. I mentre algú continuï programant per a Haiku, BeOS continuarà sent el sistema que es va negar a morir.